Ja fa un temps, vaig escriure un article que va publicar El Punt Diari de Girona. El vaig escriure degut a la meva preocupació com a membre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona per un fenomen que en aquells moments estava donant molt que parlar, i que ara sembla que ja no preocupa tant. Es tractava de l'anomenada crisi de les Lletres, o la crisi a Lletres. Com avui m'ha arribat la dada relativa al nombre de estudiants que aquest curs 2008/2009 s'han matriculat de vell nou a la nostra Facultat en qualsevol de les 6 carreres que s'ofereixen i que és de 175, he pensat que pot ser la crisi ja estava superada. Però aquest no es el problema que més em preocupa. El que m'agradaria saber es, quines son les motivacions que continuen portant als nou vinguts a matricular-se a la nostra Facultat, a formar-se en les Lletres, caient el que esta caient des del cel del pragmatisme, la racionalitat del mercat laboral i la economia real que tenim aquest darrers mesos. Però com no tinc la clau per respondre a aquesta i altres preguntes semblants, he recorregut a revisar el que vaig pensar el dia que a la meva Facultat es va oficialitzar simbòlicament l'existència de la crisi i el que vàrem fer a partir de llavors. Es per això que he volgut reproduir(me) l'article per veure quina lectura pot tenir avui. El que vaig escriure es el següent:

Crisi a Lletres: etnografia d'un ritual de pas
Suposo que per deformació professional, m'atreveixo a convidar-vos, amables lectors, a fer un breu i simpàtic recorregut etnogràfic per un acte acadèmic de la nostra universitat. El dimarts 22 de octubre vaig assistir a un ritual de pas a Girona. Hi era com a membre nat del grup que l'organitzava: la Junta de Centre de la Facultat de Lletres. Però com sempre passa a la vida, no vaig poder deixar de ser-hi també com a antropòleg i, per tant, us faig arribar el que vaig veure. Es tractava d'un ritu de pas, que, segons Van Gennep, és un acte simbòlic que actua atorgant el reconeixement públic als canvis fonamentals d'estat que es produeixen en els grups que els realitzen. Quin era el canvi ritualitzat? La crisi. Quina crisi? La de les humanitats, les lletres, la Facultat de Lletres, els estudiants actuals o futurs de Lletres, l'ensenyament mitjà, etc. Sobre això vaig percebre que no hi havia acord entre els assistents. Si més no, paradoxalment, ningú va deixar caure en les múltiples intervencions la possibilitat que fos també, en part, la crisi dels professors de Lletres, però això passa en les millors famílies. En resum, i com van dir alguns participants al ritu, la crisi encara està per diagnosticar. El que sí teníem tots molt clar, crec, era que hi ha crisi, i que ens hem de començar a dotar dels instruments necessaris per diagnosticar-la, afrontar-la, i potser, superar-la. Però quins són aquests instruments necessaris per afrontar la crisi? Per una banda ens van proposar un instrument simbòlic molt potent en el moment en què vivim, i que per la seva potència en antropologia l'anomenem un Símbol Dens. Es tracta d'un Pla Estratègic d'Acció i Comunicació. L'altre instrument és el Ritu de Pas en si mateix que estem descrivint i que té com a funció posar en l'escena social la crisi, el propi símbol i les possibles solucions. Quins eren els membres participants en el ritual? Victor Turner ens aconsella, per analitzar un ritual, que mirem primer les absències i després les presències, ja que les absències als rituals poden actuar com a presències rituals. Dues eren les absències més significatives: la primera era una absència real, segur que justificada, la de l'antic president de la Comissió de la Conferència de Rectors d'Universitats Espanyoles (CRUE) pel tema de les humanitats: l'anterior rector de la UdG i membre de la nostra facultat, Josep Maria Nadal. L'altra absència, no real, sinó de voce, era la de l'antic responsable de la selectivitat a la UdG, el company Josep Maria Terricabras, al qual no vam sentir la veu. Si més no, en tornar al meu despatx, després de l'acte, vaig rebre una invitació per correu que potser explica aquest silenci: la Fundació Universitat de Girona: innovació i Formació em convidava a la inauguració del curs acadèmic 2002-2003, que tindrà lloc el 6 de novembre vinent, i en què la lliçó inaugural la donarà el company Terricabras, amb el títol El mite de les humanitats en crisi. El que em va causar confusió va ser el fet que jo creia que ja havia assistit al ritu de pas anual d'inauguració del curs, ritual que es va fer fa uns dies a la església de Sant Domènec, però deu ser que no acabo d'entendre com funcionen aquests rituals institucionals, o pot ser que encara sóc massa nostàlgic i segueixo pensant que d'UdG, com de mare, només n'hi ha una. Sobre les presències al ritual, tal com ens ho va fer notar el company Del Pozo, que per cert aquell dia portava una càmera de fotos amb uns colors preciosos, ¡hi érem quasi bé tots¡. Hi havia un ple desconegut per aquestes latituds, cosa que potser ens demostra que tinc raó en atrevir-me a vaticinar un bon futur pels necessaris actes de ritualització de la vida social universitària futura. A més, aquest ple potser és també la prova real i definitiva de la existència de crisi, encara que la diagnosi estigui per fer.
L'oficiant major del ritu, el que en antropologia anomenem l'especialista, era, com marca la tradició cultural, el degà. En aquesta ocasió, es va fer acompanyar per dos altres especialistes co-celebrants. Un per reforçar el caràcter formal del ritu, el que sanciona la legalitat en la tradició, i per tant és quasi absent del ritu: el secretari de la Facultat. L'altre era un co-celebrant molt especial, un especialista convidat extern, d'altre tribu, el que en antropologia anomenem el Bruixot, i que en terminologia contemporània coneixem com un expert consultor extern.
Pel que fa a les presències, cal esmentar-ne també una de molt simbòlica, i que mereix un apartat especial, ja que va dotar el ritual d'una dimensió especial afegida i molt significativa. Al ritu hi va ser present el rector, acompanyat del vicerector primer i de la vicerectora de docència: hi van ser presents com a assistents, no com a oficiants, ja que així els corresponia. Recordeu que els rites tenen la caracteristic de setar molt pautats. Val a dir, fent una mirada etnogràfica, que una concentració tan alta de poder simbòlic -i real- no va arribar a afectar gens el desenvolupament de l'acte. El que més em va cridar l'atenció de la breu intervenció del rector feta a tall de cloenda del ritu, va ser el que ens va dir en relació amb el fet de que ja havia arribat el moment de deixar-nos de filosofar. La segona cosa que ens va dir és que ja era el moment de passar a l'acció i que havíem de començar a escriure el que pensàvem en relació a la universitat, i això és el que em va servir de darrer estímul per decidir-me a escriure aquestes línies. Si més no, haig de confessar que vaig rebre un altre estímul per escriure això que va venir del mateix pla d'acció presentat, en el lloc que ens diu que un dels punts febles de la Facultat és la nostra capacitat de fer crítica no constructiva, cosa que jo vull rebutjar contundentment, almenys pel que fa a la meva persona.
En relació amb la resta d'assistents no especialistes només dir que, en un primer moment i immediatament després de l'actuació del Bruixot, els tots els assistents vam desaparèixer simbòlicament de la sala. Aquest va ser el moment antropològicament més interessant de tot el ritu. Per una estona, el silenci, la manca de paraules, les mirades creuades, van aparèixer en escena. Era el que en antropologia anomenem el moment liminal o de trànsit de tot ritu de pas. És el moment en què els participants reconeixen que ja no són el que eren, però que encara no són el que seran. S'havia aconseguit crear el clímax necessari per al bon funcionament de tot ritual. Era el moment aquell en què, com també ens diu Victor Turner, es produeix en els participants una transferència de significats entre el pol emotiu i el pol ideològic dels símbols presents en el ritual. A partir d'aquell moment, la reacció de tots els assistents al ritu va ser lenta i mancada de reflexos davant d'una situació nova que vam veure representada de sobte en el ritu. La reacció va ser lenta però va arribar. Els primers, encara enlluernats per les infinites capacitats instrumentals del Bruixot, no van poder estar-se de fer pública manifestació de conversió en relació amb el que s'havia conclòs després de llegir el document uns dies abans del ritual. Altres, reafirmant les seves posicions, també van haver de reconèixer alhora que alguna cosa havia de començar a canviar. Aquest va ser el moment crític del ritu. A partir d'aquell moment ja existia el consens simbòlic necessari per poder tirar endavant, el que fos.
Si fem ara una breu anàlisi operativa del ritu de pas, tal com també ens ho proposa Turner, trobem que el Bruixot recollia en la seva persona les qualitats de ser l'únic que té el coneixement esotèric, i el know-how de la tecnologia i el llenguatge que han de fer possible la comunicació amb les forces místiques que ens han d'ajudar a sortir de la crisi. El xoc cultural va ser molt fort per a molts dels assistents i en les seves cares es va reflectir. La culminació formal del ritu de pas va ser quan, com molt sovint passa en certs ritus, va aparèixer en escena -no improvisadament, però sí gairebé com per art de màgia- un quart especialista que, transformant-se ell mateix en un símbol, representava la nova situació i les possibles solucions. Aquest nou especialista és el que, a partir de la culminació del ritu, havia de fer-se càrrec de la gestió del símbol dens: el Pla d'Acció i Comunicació de la Facultat. És en aquest sentit que, per assentiment de tots els presents al ritu, es va proposar crear i anomenar d'una sola tacada un nou vicedeganat responsable del pla, càrrec que va recaure sobre el company Joan Bosch, al que tots, de bon cor, vam desitjar les millors de totes les vibracions. I el ritu va acabar.

Crec que no caldrà explicar que és el que ha succeït des de llavors, ara ja fa uns anys, fins avui. El nou vicedeganat no va durar gaire. El Pla Estratègic d'Acció i Comunicació no va fer-se sentir més que a les critiques sobre el seu cost; i la preocupació general es va anar diluint en mig d'altres molt més importants, al menys per la majoria. És així com la crisi sense haver-se extingit, va arribar a despareixer.

p.e. el flyer (fotografia) que encapçala aquest post el vaig recollir del parabrises del meu cotxe en l'aparcament de la Facultat. Per un moment vaig arribar a pensar si realment anava dirigit a mi.