Blog de Juan-Luis Alegret

Blog de Juan-Luis Alegret para compartir lecturas, ideas y sensaciones sobre el estado del mundo y de sus gentes pues no solo hay que saber vivir, sino que también hay que saber donde vives

1 mar. 2009

La complexitat de la realitat social o com els coses sempre es poden complicar encara més

A aquestes alçades ja un tòpic dir que la realitat social es molt complexa i que només es pot entendre, explicar, interpretar, utilitzant enfocs no reduccionistes.
Una de les primeres dificultats per abordar un fenomen social complex, pot ser la primera dificultat, rau en la definició del problema, com a condició prèvia per poder articular qualsevol tipus de resposta organitzada, sistemàtica i operativa.
Aquest dies, front la multitud de situacions canviants que estem vivint, no deixo de preguntar-me ¿quin es el problema?. ¿La desigualat social, la marginació, la discriminació, la estigmatització, el racisme, la xenofòbia, la intolerància, la falta de cultura, la immoralitat dles poderosos, la falta d'informació, la desinformació, el sensacionalisme dels mitjans de comunicació, el model de construcció europea o de l'Estat, les conductes violentes d'uns pocs, la inconsistència de molts, la Crisi?
Com podem imaginar-nos, i depenent de que definim com a problema, les nostres actuacions aniran per un lloc o per un altre. Però el pitjor es barrejar-ho tot com sembla que massa sovint esta passant, provocant un problema metodològic aparentment insuperable dons no ens aclarim. Us proposo un fil conductor per intentar analitzar aquesta complexitat referida al cas de la crisi economico-financero sistèmica que ens persegueix.
A partir de la Il•lustració, i de la mà de la modernitat, a les societats com la nostra s’ens a anat plantejant un dilema: malgrat les proclames de llibertat, igualtat i fraternitat, era necessari explicar "naturalment" el fet que uns homes i dones fossin més lliures, més iguals i fraternsmentre que d'altres ho eren menys. Des llavors, les nostres societats han anat elaborant unes categories a partir de les quals anar "explicant" aquestes realitats. Inicialment aquestes categories foren les dels "boixos", els "criminals" i els "salvatges" que la divisió intel•lectual del treball va encomanar tractar, respectivament, a la psiquiatria, la criminologia i l'antropologia. Però la cosa ha anat evolucionant així com les categories i les justificacions ideològiques del mateix dilema inicial.
Avui en dia, i a la nostra societat, han aparegut una nova sèrie de categories, que si ve en el fons segueixen el mateix model inicial, s'ens presenten amb altres formes, i amb altres discursos associats. Una d'aquestes noves categories, la que ens interessa destacar ací ara es la dels immigrants sense papers.
Els sense papers, a la nostra societat, sembla que cada vegada mes s'estan acostant -els estem empenyent- a la categoria més genèrica dels marginats, fenomen que no deixa de tenir una certa funcionalitat pel sistema. Si entenem per marginació el conjunt de processos que duen a l’exclusió de determinats individus o grups del accés als recursos als que tots el ciutadans tenen dret, veiem que aquesta marginació ja té la seva funcionalitat -la seva "lògica" dins el sistema, fins arribar a ser ja un component necessari per garantir la seva pròpia reproducció. Vull dir, que el sistema, en la necessitat de donar-se explicacions del perquè del manteniment de les desigualtats, crea unes categories a les que, pertanyent al sistema, fa com si no ho fossin, com si estiguessin al marge. Les col·loca en un espai liminal, de terra de ningú, molt vulnerable, i també molt "contaminant" com tots els estats liminals, que no es d'estranyar que siguin molt propicis a tot tipus de malifetes de part dels que necessiten estigmatitzar a algú per, així fent-ho, trobar el sou lloc en la societat.
Però tal i com molt bé diu una de les meves mestres, la Teresa San Roman, la estigmatització no es una variable independent. Constitueix la mediació necessària en un procés de marginació, però té que ser activada per d'altres factors com la competència per certs recursos bàsics com territori, habitatge, treball, espai urbà, etc.
Això és el que al meu entendre esta succeint entre nosaltres. Estem començant a crear nous -i recrear vells- estigmes que els estem fent servir com activadors d'aquest procés de marginació, fen possible d'aquesta forma que el sistema continuí, es faci competitiu, es pugui seguir reproduint a si mateix (ma d'obra barata, primers a deixar sense feina, treballs que ningú vol fer, justificació ideològica de les desigualtats socials per que son "altres", etc.).
Per crear o recrear aquests estigmes es necessiten certes condicions socials que son les que la crisi econòmica esta creant a la nostra societat. El procés es senzill. Per estigmatitzar algú es condició necessària que aquest algú es surti de la norma, es desvií, no s'integri, etc. Serà a partir d'aquestes suposades "anormalitats" que començarà la estigmatització com a mediació necessària en el procés de marginació. Però a més s'ha de produir també la visibilitat d'aquestes suposades "anormalitats-desviacións", sinó la cosa no funcionaria. Però tal i com ens diu l'Oriol Romani en un dels seus llibres sobre les drogues, la visibilitat social d'aquestes suposades "desviacions", a més de ser socialment construïdes, depenent de la interacció de diferents variables característiques de la societat que es tracti.
La primera variable serà la manca qualitativa i quantitativa de recursos (econòmics, socials, polítics culturals, simbòlics) dels que els membres dels grups socials disposen per negociar la seva situació a l'interior del propi sistema. En aquest sentit veiem com la crisi avui afecta més als barris amb pocs recursos, oblidats de la administració, desestructurats per l'atur, les deslocalitzacions i on els joves no disposen dels recursos simbòlics per reformular les seves identitats en un mon fragmentat, sense referents i sense perspectives de futur.
Segon, el tipus i grau de prejudicis, estereotips, actituds existents en el grup majoritari i referits als grups suposadament "desviats". Aquí no partim de zero: "el moro" (ara l’islamic), i "el negre" (ara subsaharià), el llatinoamericà, ara sudaka i el europeu de l’Est (ara albanokosobar o rumà) sempre han estat presents en el nostre imaginari col•lectiu.
Tercera, la entitat de la norma violada. Aquesta variable es la que ens permet donar intensitat al procés de estigmatització. Segons la tipologia de la suposada "desviació" la reacció serà més intensa, mes irracional -en el sentit de necessitar menys justificació ideològica -. La brutícia i el soroll fa més de cinc segles que formen part del nostre repertori cultural de prejudicis utilitzats com instruments d'estigmatització. Però potser, el més potent de tots els prejudicis avui es el de la delinqüència, el de la violència, i més en èpoques de crisi econòmica com la que vivim. Com veiem, l'activació des estereotips, dels prejudicis, es cosa relativament fàcil d’aconseguir.
Quart, l'alarma social produïda per aquestes suposades "desviacions". En aquest punt "con la Iglesia hemos topado, don Sancho". A vegades jo ja no se si la realitat es allò que passa o és allò que creen els mitjans de comunicació. Com deia Lévi-Strauss sembla que vivim en TVrealitats. Però el que si és cert és que d'aquesta realitat no podem fugir, si un cas hem d'aprendre a informar-nos, saber llegir entre línies, en definitiva a formar-nos un criteri i no deixar que ens l'imposin. Però això sembla impossible en un sistema informatiu hiperdemocràtic on el que interessa es la quantitat d'informació i no el contingut; on la censura de avui es l'excés de informació, on el que interessa es el que està passant i no el que ha passat i menys el que passarà.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Hvala za intiresny Blog