Apunts per l'Estudi Antropològic de les Societats Marítimes

En aquest treball es proposa des de l’etnologia, una reflexió sobre aquells aspectes de la realitat  sociocultural que caracteritzen a les societats que viuen en interacció amb el mar i a les que  genèricament considerem com a societats marítimes. Primer es dona un cop d’ull a la societat catalana des de la perspectiva de la seva tradició de vinculació al mar, per concloure que el fet marítim no esta present en la cultura o en el imaginari col·lectiu al mateix nivell com ho poden estar el mon rural. Tot seguit es fa una breu presentació de l’etnologia marítima tal i com va sorgir i tal com es planteja als països on aquesta especialització acadèmica gaudeix de una certa tradició. Com a primera conclusió s’observa que l’objecte d’estudi de la etnologia marítima seran les societats i/o de les cultures marítimes, segons la perspectiva teòrica des de la que es parteix-hi. Amb l’objectiu de facilitar una metodologia de treball operativa per fer l’estudi  etnològic de les societats marítimes, proposem la utilització de la distinció analítica de la realitat o la especificitat marítima des de una triple vessant: la tecno-ecològica, la sòcio-institucional i la simbòlic-ideològica. Aplicant aquesta proposta, i a tall de conclusió, es realitza un breu recorregut per alguns del aspectes més rellevant que, des de la etnologia marítima, creiem haurien de ser tinguts en compte depenent  de la perspectiva teòrica que orienti el treball.

----

La societat catalana, comparada amb les societats del nord europeu no s’ha sentit tan atreta per la mar com ho han estat aquelles. El interès per les coses de la mar, pels mariners, pels pescadors, pels navegants, per les seves formes de viure i de veure el mon, no han començat a exercir un veritable atractiu entre nosaltres fins fa relativament poc temps, quan s’ha començat a re-descobrir la mar.

Amb excepcions molt notables, les ciutats i pobles del litoral català, en general, han viscut “d’esquenes al mar”, malgrat estar a la línia del litoral, i això lògicament ha suposat un allunyament del coneixement de la cultura i de la forma de vida de la gent de mar.           

A la nostra societat el mode de vida terrestre, ja sigui rural o urbà, ha sigut el que ha configurat els models de vida quotidiana i les cosmovisions àmpliament transmeses de generació en generació. Aquests models i aquestes cosmovisions terra-estants també han sigut els que han inspirat a la major part d’artistes, literats, científics i altres estudiosos, fent que en les seves obres no s’hagi fet present tot allò que tenia a veure amb la mar i els seus homes i les seves dones, amb la intensitat que ho ha fet tot lo terrestre. 

I tot això, malgrat que la vida marítima, la pesca, el comerç de cabotatge, les expedicions marítimes, el comerç marítim d’esclaus, els lligams amb Cuba i altres regions  americanes de ultramar, o simplement els viatges nàutics, han tingut una certa rellevància a Catalunya, i han ocupat a una part no menyspreable de la nostra història.

En aquest sentit seria molt interessant, per exemple, analitzar el paper que juga la mar i tot el que l’envolta, en el sistema simbòlic del catalanisme, comparant-lo, per exemple, amb el paper que juga la muntanya o lo rural, tal i com ens ho ha presentat el romanticisme i el pairalisme, o en el moment, actual certes corrents nacionalistes.

Aquest desinterès històric –i en part també actual- des de una perspectiva cultural, envers les activitats marítimes, creiem que té explicacions que es posen de manifest en actituds, costums, mites, i en definitiva, en la forma de veure el mon de la societat catalana envers la mar.  

Però aquest “desinterès” no ho es per igual en vers tot lo mariner. La vida, la cultura i forma de veure el mon dels grans marins de la Armada o de la Marina Mercant es relativament més coneguda que la vida dels simples mariners o pescadors.

En aquest sentit veiem que son relativament nombroses les referències dedicades als navilis de guerra i la seva activitat que podem trobar en quadres, llibres, maquetes, novel·les, films, programes de TV, etc. mentre que rars i recents son els  estudis, les obres d’art o qualsevol altre manifestació artística o cultural relativa a les embarcacions de cabotatge o de pesca, a les arts emprades per aquests, la seva vida a bord, o el desenvolupament de la vida quotidiana entre els pescadors.  

Per altre banda, si la dimensió econòmica de la agricultura i la indústria a Catalunya ha justificat la relativa proliferació d’estudis científics, sociològics, històrics, etnològics o econòmics de la activitat agrícola i de les societats rurals, industrials i urbanes, això contrasta amb el nombre tan limitat de recerques fetes tenint com a objecte d’estudi els grups de mariners o pescadors, la seva cultura material, les seves relacions socials i la seva forma de veure el món.

Aquests es un els objectius de la nostra aportació. Posar de manifest el important diferencial que des de la perspectiva de la etnologia i/o la antropologia trobem quant es tracta de construir coneixement de las societats conegudes o reconegudes com a marítimes.

La Etnologia marítima: algunes definicions preliminars

Etnografia: informació de primera mà, extreta del treball de camp en una comunitat determinada, normalment mitjançant el mètode de l’observació participant.

Etnologia: comparació dels resultats etnogràfics amb l’objectiu de teoritzar i generalitzar. En la tradició britànica, el terme Ethnology es refereix a la reconstrucció de la història  d’una societat  o grup de societats en un àrea determinada. Avui en dia el terme Etnologia es sinònim de Antropologia social i cultural.    

Marí. Del llat. marinus: pertanyent al mar. El que s’ exercita en la nàutica. El que serveix en la marina.

Mariner. Es diu del que pertany a la marina o a als mariners, i del que es sembla a cosa de marina o de mariner. Home de mar que serveix en las maniobres de las embarcacions i en treball a bord.

Marina. Del lat. marina: Part de terra junt a la mar. Art o professió que ensenya a navegar o governar las embarcacions. Conjunt de persones que serveixen en la marina de Guerra.     

Marítim. Del lat. maritimus. Adj. Pertanyent a la mar; o por la seva naturalesa com peix,; o por la seva proximitat, com costa, port, població; o por la seva relació política, com poder, comerç, etc. 

L’ETNOLOGIA MARÍTIMA

L’etnologia marítima s’interessa per l’estudi de la varietat i complexitat dels processos tècnics, socials i simbòlics desenvolupats per les poblacions litorals en el seu procés de interacció amb el medi marí, els recursos marins, i les relacions que aquestes poblacions estableixen amb d’altres que com elles també viuen del mar, o sota la seva influència.

Els estudis etnològics o antropològics de les comunitats conegudes o reconegudes com a marítimes, son relativament recents dins en el desenvolupament de la disciplina antropològica o etnològica. Els antecedents d’aquests treballs es troben en els estudiosos del Folklore marítim a França a finals del sigle XIX amb Paul Sébillot (1887, 1905), a Anglaterra als anys trenta amb Peter Anson (1932, 1965) i als Estats Units als anys seixanta amb Horace Beck (1967, 1973).  A Catalunya existeix un precedent d’estudis mes o menys etnogràfics que van desenvolupar, entre altres, dos estudiosos molt interessats per la pesca a Catalunya. Es tracta dels treballs de Emerencià Roig (1927) i de Carles Bas (1955), fets des de perspectives diferents, però ambdós centrats en la descripció dels arts de pesca i les seves formes de utilització. Amb aquests treballs ens podem fer una idea de l’evolució i el manteniment de les formes de treball i de relació amb el medi marí característiques dels pescadors de Catalunya en dos moments prou significatius dels Segle XX.

Si haguéssim d’establir, encara que només fos a tall indicatiu, quin va ser l’orígen de la antropologia o etnografia marítima o de la pesca, hauríem de dir que aquestes van sorgir fonamentalment a partir dels treballs de Raimond Firth amb la seva obra  Malay Fishermen (1946), i amb l’edició de les obres col·lectives editades respectivament per Andersen & Wadel al 1972 titulada North Atlantic Fishermen: Anthropological essays on modern fishing; i el treball col·lectiu editat per M. Estellie SMITH al 1977 amb el títol Those Who Live from the Sea: A Study in Maritime Anthropology.

Objecte d’estudi de la etnologia marítima

Per l’Antropologia i/o l’Etnologia, Societat i Cultura son dos aspectes analítics de una mateixa realitat. Una societat es un grup relativament important d’éssers humans en interacció constant que reconeixen una pertinença comuna i la institucionalitzen. La cultura es el contingut d’aquestes interaccions i les institucions que les conformen. 

Per aquesta raó, l’objecte d’estudi de la etnologia marítima serà simultàniament l’estudi de les societats i/o de les cultures marítimes, segons la perspectiva teòrica des de la que es parteix-hi. 

 Societats marítimes

El concepte de societat marítima creiem que només es pot aplicar a aquelles societats que, per la seva localització geogràfica o el tipus d’activitat principal de subsistència vinculada a la mar, han desenvolupat uns coneixements, unes relacions socials i una forma de veure el món característiques d’aquesta relació. Es aquest fet el que ens permet, només metodològicament, estudiar-les com formant part d’un grup específic. Però aquesta característiques en cap moment en ha de fer pensar que es tracten de societats aïllades i essencialment diferenciades de la resta de societats, més al contrari, és tracta de societats que formen part d’un tipus de societat més general en la que la característica marítima només és una manifestació particular.

Per altre banda, aquestes característiques de les societats marítimes, en cap moment ens han de fer pensar que al intern d’elles no existeix una gran diversitat, fet que ens convidaria a tractar-les com el que no son: un tot indiferenciat. Les societats marítimes son tan diverses com ho son les societats terrestres, quan no son simples variants d’aquestes, des d’un punt de vista tecnològic o cultural, històric o social..

La multiplicitat de factors que poden intervenir en la configuració de la variabilitat i/o diversitat de les societats marítimes pot anar des de:

- la valoració positiva o negativa que fan de la mar i de les coses de la mar, el tipus de relació que estableixen amb ella, etc.

- els modes d’organització sòcio-econòmica de les societats litorals i/o marítimes vistes en elles mateixes, o en relació a les altres societats amb les que entren en relació.

- el lloc ocupat per la pesca, la caça de mamífers marins o la recol·lecció de tot tipus de productes d’origen animal o vegetal, en la seva forma de subsistència

- el nivell de desenvolupament tecnològic i el paper que atorguen a la tecnologia en la seva interacció amb el medi marí,

- el mode de integració o d’articulació d’aquestes activitats, ja siguin activitats de auto-subsistència o de integració als mercats nacionals o regionals,

- la rellevància social i/o simbòlica que en les seves societats tenen les activitats relacionades amb la mar, de la vida en el mar, de la dependència del mar, de la representació que es fan del mar, etc.

Tots aquests factors, i d’altres, si bé poden estar intervenint en la configuració d’unes característiques que moltes vegades es presenten com veritablement diferencials, altres vegades no estan funcionant més que com a marcadors de identitat mantinguts, per certs grups, de forma més o menys artificialment. Dit d’un altre manera: la diferència del fet marítim es construeix, i el que cal analitzar és quin és l’interès de proposar-la i de mantenir-la.

Les societats occidentals ens ofereixen molts exemples d’aquest tipus de  construccions ideològiques creadores de diferències entre la gent de mar i la gent d’en terra. Així, l’ambivalència de moltes d’aquestes, pot respondre a un interès calculat per marcar diferències que justifiquin certes desigualtats, fet que es pot arribar a traduir-se en un replegament d’aquests grups vers ells mateixos, fet que pot ser un indicador del grau de marginació a la que estan sotmesos aquests grups. Per exemple, a Kerala, a l’India, els pescadors estan en el nivell més baix de la consideració social donat que la activitat pesquera esta sòcio-culturalment molt poc valorada. De la mateixa manera, a la nostra societat, i fins fa poc temps, els pescadors eren considerats en molts llocs com a grups marginals, que feien la seva vida a part, només es casaven entre ells i vivien a ran de mar, un lloc considerat poc desitjable per la resta de la societat.      

Des d’una perspectiva històrico-institucional, aquesta diferenciació o segregació de les gents de mar en relació a la resta de la societat la podem observar en la promulgació de certes disposicions administratives com la Matrícula de Mar creada a España al Segle XVIII per influència de la “Colberització” de la societat francesa del Segle XVII. Amb aquestes disposicions es van arribar a crear un tipus de societat diferent, la de la gent de mar, amb drets i deures propis, amb les lògiques conseqüències que això hauria de tenir en el pla social i cultural en els tres segles posteriors.

Paradoxalment, avui en dia aquella segregació territorial que portava a la gent de mar a viure en barris o llocs a ran de costa, en les platges, en llocs insalubres, apartats o separats de la resta de la societat, la trobem simbòlicament invertida, fent que els llocs a ran de mar, siguin exclusius i diferenciadors, no pel pescadors o mariners, si no per aquells amb un poder adquisitiu suficient per poder accedir-hi a ells. Aquest fet està impedint que la societat en general s’acabi de retrobar amb el mar en unes condicions de igualtat, o de “normalitat“ i on el mar i la vida marítima passes a integrar-se d’una manera no diferenciadora. Aquest pot ser un dels sentits d’aquest nou redescobriment del mar al que fèiem esment abans.

Però aquest fet diferencial, històricament i etnogràficament constatats, caracteritzat per un conjunt de pràctiques, ja siguin culturals, jurídiques, religioses o administratives, agafa el seu sentit en un context de relacions socials a l’hora de exclusió mútua i de complementarietat, ambdós definidores, al menys simbòlicament, de la gent de mar com sent i sentint-se formant part d’un mon a part.

Les Cultures Marítimes

El concepte de cultura és un dels conceptes més controvertits en antropologia. En un primer moment del desenvolupament teòric de l’antropologia, la cultura  fou vista com un concepte exhaustiu, global, holístic que incloïa tots els aspectes de la conducta humana habitual i la seva producció de instruments i artefactes. Posteriorment el concepte de Cultura es transformà en quelcom més abstracte, deixant de ser vist com un comportament observat i uns aspectes materials, per a passar a ser vista com un conjunt de codis de comportament i com un sistema organitzat de símbols i significats compartits.

En les propostes més recents trobem presents les dues perspectives. Per una banda la perspectiva mentalista continua considerant que la cultura és un sistema de idees i/o de símbols que està en el cap de les persones, i que és el que guia els seus comportaments. Per altre banda, la perspectiva més materialista continua pensant la Cultura com un mecanisme adaptatiu, o sigui, com el conjunt d’eines, conductes, pensaments e institucions que els membres d’un grup utilitza per reproduir-se socialment i adaptar-se al medi en el que viu.  

A la llum de tot això, ¿que haurem d’entendre per Cultura marítima o per la cultura de la gent de mar?. ¿Podem parlar de cultures marítimes al mateix nivell que parlem de societats marítimes?.

Si considerem la Cultura des de una perspectiva holística que abasta la totalitat d’aspectes de la vida humana, no podrem parlar de cultures marítimes. Les societats marítimes, tal i com les hem definit abans, no esgoten la seva cultura en allò característic de la seva relació o interacció amb la mar. Això és així donat que a un nivell o altre, la totalitat de societats marítimes comparteixen trets culturals amb la resta de societats, quan no son meres adaptacions o variacions d’aquestes. Per tant, si acceptem l’existència de cultures específicament marítimes, ens estarem apropant a posicions en les que els aspectes distintius, diferenciadors o identitàris s’estan fent prevaler sobre els aspectes compartits o comuns que aquests grups tenen amb d’altres grups no marítims. Fent-ho així estaríem possibilitant la aparició de posicions essencialistes que en res ens ajudarien en la tasca de conèixer com són aquestes societats.    

Però si més no, des d’un punt de vista metodològic si que podem parlar de una cultura dels pobles o grups que fan de la interacció amb el mar una part important de les seves vides. Aquests grups podem considerar que comparteixen certs trets sòcio-culturals que poden ser analitzats des de l’etnologia o l’antropologia marítima, de la mateixa manera que ho fem amb d’altres grups que fan de la caça i la recol·lecció, l’agricultura o la ramaderia, el seu medi de vida.   

PERSPECTIVES D’ANÀLISI

Per poder facilitat metodològicament organitzar l’anàlisi etnològic de les societats marítimes podem utilitzar la proposta, no per clàssica, menys operativa, que distingeix tres possibles dimensions, nivells o perspectives d’anàlisi de la realitat socio-cultural: la tecno-ecològica, la sòcio-institucional i la simbòlic-ideològica.

Aquestes tres dimensions, per suposat, estan estretament interrelacionades entre elles donat el fet que la realitat social no es presenta en cap moment separada en aquests tres àmbits. La proposta només respon a una intencionalitat metodològica de facilitar el treball etnogràfic i de anàlisi antropològica, tan al intern de les societats o cultures estudiades, com entre elles mitjançant l’anàlisi comparatiu.      

La dimensió tecno-ecològica

Per l’etnologia marítima, la dimensió tecno-ecològica fa referència al conjunt de interaccions que els humans estableixen amb el medi marí, ja siguin interaccions adaptatives, de subsistència, de explotació, d’esbarjo o qualsevol altre, a més de les respostes del medi front aquesta intervenció humana.

La característica principal d’aquestes interaccions és que estan mediatitzades, tant per la cultura material i la tecnologia que els grups han desenvolupat en context marí, com pel coneixement i la representació que aquests grups es fan del medi marí i de les forces que l’expliquen i el sostenen.

Segons això, tot treball de etnologia marítima hauria de començar identificant i analitzant les característiques de la tecnologia dels grups estudiats i la interacció que, a través d’aquesta tecnologia, aquests grups estableixen amb el medi que interaccionen.

La tecnologia es un procés complex que combina, de forma articulada, recursos, éssers humans, coneixements i instruments o tècniques. Però el que és més rellevant és veure com tot procés tecnològic recull o reprodueix, de molts diferents maneres, l’organització social i la cosmovisió del grup que l’empra.

No es ara el moment ni el lloc de intentar fer el catàleg exhaustiu dels elements de la tecnologia i del resultat de les seves interaccions amb el medi. Si més no, pel que fa als objectius del treball etnològic en context marí que proposem, podríem considerar que s’hauria de disposar de informació bàsica relativa als instruments, els coneixement i les cadenes operatives de tots els processos que intervenen en les activitats desenvolupades pels humans en medi marí, donat que en el concepte de tecnologia, els instruments i els coneixements estan lligats indissolublement entre ells.

Pel que fa estrictament a la navegació, s’haurien d’analitzar etnogràficament  tots els Instruments, tècniques i arts relacionats amb ella, ja siguin vaixells, instruments de navegació, de propulsió, localització i posicionament. Les característiques de tots ells, el seu procés de fabricació, tan en el present com seva evolució en el passat. Tots els patrons d’us i sobre tot, tots els coneixements inherents a la seva construcció, manteniment i utilització. També s’haurien d’analitzar etnogràficament les infraestructures que s’utilitzen en  el desenvolupament de les activitats marítimes o pesqueres, tant en terra com en la línia de costa o dins el mar

Pel que fa a la caça d’animals marins, la recol·lecció en la línia de costa, o en el fons marí, o la pesca en general, s’haurien d’analitzar els enginys, les tècniques i els arts emprats; els processos de construcció, de manteniment i ús de tots ells, així com tots els coneixements inherents a aquests processos i que abasten un ampli repertori de sabers propis o adquirits sobre  meteorologia, navegació, astronomia, oceanografia, geografia, ictiologia, botànica, ecologia, resistència de materials, etc. etc.

En relació als processos de treball específics que es desenvolupen en qualsevol dels àmbits, s’haurien de identificar i analitzar els sabers que posseeixen els membres de la societat en relació a la activitat que desenvolupen per arribar a identificar i analitzar les cadenes operatives presents en tots el processos de treball emprats. Es tracta de conèixer quines son les múltiples seqüències tècniques que s’articulen entre sí formant les cadenes operatives presents en qualsevol dels processos productius emprats. Es d’aquesta manera com es pot arribar a conèixer de una manera real la interacció dels homes i dones amb la natura, no d’una manera abstracta, sinó a través dels processos reals de treball que els hi garanteixen la seva subsistència i reproducció social.

La dimensió sòcio-institucional 

Tota societat ha de garantir, a més de la subsistència i reproducció dels seus membres, la seva pròpia reproducció com a societat i com a cultura. Per això, tota societat i cultura ha de crear i mantenir les institucions que organitzen el seu funcionament, la transmissió dels coneixements que consideri necessaris per la seva continuïtat, i la pau social.

En les societats i cultures marítimes, com a la resta de societats, aquestes condicions també es compleixen, i tot anàlisi etnogràfic les hauria de tenir en compte.

Les relacions que els homes i dones estableixen entre si poden ser molt diverses, tant com la pròpia diversitat sòcio-cultural ho permeti. Però en el cas que ens interessa, des de l’etnologia marítima s’hauran d’analitzar aquelles relacions socials i institucions que tenen a veure de forma directa o indirecta amb el medi marí on es desenvolupen, a més de interessar-se per les institucions que les organitzen i regulen.      

Proposta d’anàlisi de la dimensió sòcio-institucional

Metodològicament podem fer una proposta de agrupament de aquestes relacions socials i institucions a tenir en compte i considerar analíticament:

1. Les relacions socials i institucions vinculades a l’organització de la relació dels humans amb medi i els recursos marins, en aspectes relatius a:

l’accés a l’espai marí, als recursos i als medis de treball

l’apropiació del medi, dels recursos

            ..........

2. Les relacions socials i institucions vinculades a l’organització de les relacions que els homes i dones estableixen entre sí, i entre els grups, en aspectes relatius a la activitat marítima i que tenen a veure amb:  

L’estatus i els rols de tots i cada un dels individus de la societat

            Les diferències de gènere i edat

La especialització ètnica o de classe social en relació al procés de producció

            L’organització i apropiació de la força de treball

            La apropiació dels medis de treball

            La distribució i circulació de la producció

            .........

3. Les relacions socials i institucions vinculades a l’obtenció, gestió i apropiació dels coneixements relatius al medi marí, als recursos i al processos de treball

Sistemes de obtenció i apropiació i us els coneixements

            Processos de selecció i transmissió de coneixements

..........

La dimensió simbòlic-ideològica

En l’àmbit marítim, de la mateixa manera que en altres àmbits de la vida social, la influència directa de la meteorologia, dels elements i les forces de la naturalesa s’han vist estretament lligades al resultat final de la activitat que els  humans han desenvolupat en ell.

La activitat marítima, pel fet de realitzar-se en un medi natural com el mar, en el que els humans no ens hem adaptat evolutivament, tal i com ho hem fet a la terra, ha suposat el necessari desplegament d’una sèrie de respostes culturals i socials que permetessin aquesta adaptació i aquesta interacció.  

La territorialització de l’espai marí, l’art de la navegació, el coneixement del medi marí, l’accés als recursos marins i la seva apropiació, han estat sempre una activitat difícil, aleatòria, incerta i perillosa per a les societats humanes. És per aquest motiu que les practiques simbòliques i les conductes rituals associades a la activitat marítima de tot tipus han jugat un paper molt rellevant en les cultures d’aquestes societats, i creiem que ho continuen jugant.

Si més no, i malgrat el gran procés de secularització de la vida social i del alt nivell de tecnificació de la major part de les activitats marítimes actuals, només cal mirar una mica darrere de molts comportaments, manifestacions i creences de la gent de mar, per adonar-nos del caràcter aparent de la realitat.                    

Es en aquest context marí, on la necessitat de afrontar la incertesa, el temor a lo desconegut i la omnipotència de les forces de la Natura, han anat configurant unes formes culturals i un tipus de relacions socials que son les que donen als grups que viuen del mar, aquest aura d’especificitat, de diferència, de curiositat i d’atractiu.

Aquesta situació ha facilitat en molt la aparició de unes cosmovisions, de unes formes de veure el món i de unes creences molt especifiques entre la gent de mar, en les que la dimensió simbòlica i la ritualització de la vida quotidiana han estat, i continuen estant molt presents.

Les creences i les pràctiques rituals afecten a la totalitat d’activitats en mar, ja sigui el procés extractiu de la pesca, en la navegació del transport marítim de cabotatge o d’altura, o en les activitats en terra relacionades amb les primeres, com pot ser tot lo relatiu a la construcció del vaixells, l’elaboració dels arts i aparells de pesca o de navegació, o a un nivell més ampli tota la organització de la vida social.

Proposta d’anàlisi de la dimensió ideològica-simbòlica

Metodològicament podem fer una proposta d’anàlisi etnogràfic de la enorme diversitat de representacions i conductes presents en les cultures marítimes. En aquest sentit proposem dos eixos d’actuació: el de les idees i el de les conductes.

1. Les idees, o el que pensa la gent de mar

Aquest primer eix és centra en l’anàlisi dels sistemes de idees, representacions, creences, símbols que els individus tenen pel fet de la seva condició costanera, marinera, pesquera, etc. Aquest primer eix el podem anomenar anàlisi de les cosmovisions marítimes, i està indissolublement lligat amb el segon.

Des d’ell s’haurien de considerar les sistemes de idees, mites, símbols, creences i representacions col·lectives sobre:   

-        com es el mar, com es comporta, que es pot esperar d’ell,

-        respostes del mar front a la presencia humana

-        debilitats i les forces de l’ésser humà en medi marí

-        temors, pors i possibles aliats dels humans front al mar

-        ........

La complexitat i exhaustivitat dels sistemes simbòlics i les creences relacionades amb el mar i la interacció dels humans amb ell, fa d’aquest apartat de la etnologia un dels mes interessants des de el punt de vista comparatiu.

A tall d’exemple, i remuntant-nos als nostres orígens clàssics, sabem que el temor a la desaparició en el mar ha estat un dels trets culturals dominants de les societats marítimes occidentals. Entre els grecs, la mort en mar suposava la pitjor de les morts possibles i donava lloc a una triple construcció simbòlica-mitològica: les Sirenes, genis marins; Escila, la menjadora dels homes i del peix, i Caribdis, el remoli.

Sirenes

Les sirenes eren genis marins, meitat dona meitat au que habitaven en una illa del Mediterrani i amb la seva música atreien als navegants que passaven per indret.   

Els vaixells s’apropaven perillosament a la costa rocosa d’illa i naufragaven i les sirenes els devoraven als imprudents.

En les especulacions escatològiques posteriors a la epopeia, les sirenes foren considerades com divinitats del mes enllà, que cantaven pels afortunats en les illes afortunades. Així passaren a representar les harmonies celestials i com a tal apareixen sovint en els sarcòfags.    

Escila

Era un monstre marí amagat en l’estret de Messina. Era una dona que en el seu cos, en la part inferior, estava rodejada de gossos, sis animals ferotges que devoraven tot el que es posava al seu abast. Quan la nau d’Ulisses arribà i passà front la gruta que servia de guarida al monstre, els gossos sortiren i devoraren als sis companys de l’heroi.

Caribdis 

Era un monstre marí, fill de la Terra i de Posidó que vivia en una roca prop de l’estret de Messina. Al llarg de tota la seva vida humana havia mostrat una gran voracitat. Quan Heracles passà prop d’ella conduint un ramat, Caribdis li robà varis animals i se’ls menjà. Zeus la castigà fulminant-la i precipitant-la al mar, on es convertí en el  monstre que era.

Tres vegades al dia, Caribdis absorbia aigua del mar en gran quantitat, empassant-se tot el que flotava, inclòs els vaixells que es trobaven a prop; desprès retornava l’aigua absorbida. Quan Ulises creuà l’estret de Messina, escapà una vegada del monstre, però desprès del naufragi que va seguir al sacrilegi contra els bous del sol, fou arrossegat pel pal de la seva nau, por la corrent de Caribdis. Si més no, va tenir la habilitat d’agafar-se a una figuera que creixia a l’entrada de la gruta on s’ocultava el monstre. Després, quan va tornar a sortir el pal  vomitat per Caribdis, Ulisses el recuperà i va seguir el viatge.

A través d’aquest complex i ric sistema simbòlic podem veure com el mar sempre ha estat present d’una forma molt diversa, ocupant un espai important de l’imaginari col·lectiu del pobles mariners. Conèixer aquests sistemes simbòlics i les cosmovisions que els i son inherents, es una de les condicions necessàries, malgrat que no suficients de tot treball etnològic que es proposi conèixer el perquè de les conductes que els humans desenvolupen en relació a la seva vida en el mar.         

 

2. Les conductes, o el que fa la gent de mar

Aquest segon eix és centra en l’anàlisi de les conductes que els individus i/o els grups desenvolupen, en funció de les creences anteriors, al dur a terme la seva activitat en medi marí. Des de aquest eix s’haurien de considerar els  rituals, tabús i manifestacions de tot ordre que les humans utilitzen per moure’s en el medi marí  

Pel que fa als rituals podem considerar dos tipus bàsics: els que es realitzen per posar de manifest i actualitzar les condicions reals de la existència dels grups. L’objectiu d’aquests rituals es arribar a posar a disposició dels membres del grup informació que es considera necessària relacionada amb les forces místiques que se suposen actuen o estan presents en el medi marí. Dins aquests primer tipus de rituals estan els ritu de passatge, els tabús i els ritu endevinatoris.         

Per altre banda estan els rituals que tenen a veure amb els intents de controlar o conduir  els canvis que es produeix en les condicions reals d’existència dels individus o grups que els practiquen. La màgia i els sacrificis son els dos tipus de rituals més presents en la etnografia clàssica.

És així com, a tall d’exemple, veiem que al inici de la construcció d’un vaixell, es podem trobar amb la presencia de diversos rituals realitzat amb una finalitat preventiva, propiciatòria i fins i tot purificadora, que seran els encarregats de fer que aquest medi de treball es trobi en les millors condicions per afrontar un futur percebut com incert en funció de la representació del món que d’ell és fan els seus usuaris i que depèn de cada cultura.  

Aquests rituals poden fàcilment començar amb la tria dels arbres dels que ha de sortir la fusta; la forma de tallar-los i preparar-los; o ja en una fase més avançada del procés, amb la col·locació d’amulets en el mateix moment de col·locació la quilla. A tot això l’hi poden seguir diferents cerimònies més o menys ritualitzades sota la forma de menjar, festes, etc. durant les fases posteriors de construcció del navili, com en el moment de la instal·lació de la coberta o l’última part del folre; la instal·lació del pont, fins arribar al ritual de pas per excel·lència, el més conegut pel gran públic, com és el ritual de l’avarada, amb la benedicció, nomenament i padrinatge del vaixell com a culminació simbòlica del moment de fer-se a la mar i deixar de ser quelcom nascut en terra i de la terra.

Amb el vaixell una vegada en mar, aquesta dimensió simbòlica i ritual pot arribar a adquirir un caràcter més personal, que ara s’inscriurà en el tipus de rituals màgics, amb la col·locació d’amulets individuals en els diversos espais ocupats per la tripulació; llits, cuina, pont, etc. i poder començar així la que serà la seva activitat quotidiana amb totes les proteccions necessàries i amb la creença que s’ha fet el que calia per controlar les forces presents.

Paral·lelament a les activitats simbòliques relatives las rituals de pas relacionats amb la “preparació” del vaixell, que tan podem trobar en el context de la marina de guerra, de la marina mercant o de cabotatge, com en la pesca; també trobem tota una sèrie d’actes simbòlico-rituals de caire màgic propiciatori relatives a la “preparació” i el “manteniment” dels arts i aparelles de pesca en el cas dels pescadors, dels aparells de vela en tots els vaixells que els utilitzen, de les armes en els navilis de guerra fins arribar a la tecnologia de tot tipus incorporada en el vaixell. Així trobem rituals màgics de purificació, propiciació o benedicció que es realitzen amb aquesta finalitat , 

En el cas concret dels arts i parells de pesca, trobem la presència de rituals amb la finalitat de protegir-los mitjançant pràctiques màgiques simpàtiques com la col·locació o inserció d’amulets entre les xarxes, o fent revoltar nens petits sobre les xarxes abans de ser utilitzades per primera vegada amb la finalitat de incrementar la seva “fecunditat”, o el que es el mateix, fent que pesquin més, de la mateixa manera que ho fan certes societats agrícoles en el moment de preparar els camps i les eines.

Un altre conjunt de rituals propiciatoris o de prevenció podem trobar-los amb certes celebracions amb molta rellevància social pel fet d’estar vinculades, en la nostra societat, a la denominada Religiositat Popular.

Així, a l’inici de campanyes de navegació, o al inici de les pesqueres, o simplement de manera consuetudinària una vegada a l’any per tal de restablir l’equilibri del cicle anual, es celebren tot tipus de rituals en forma de processons o peregrinacions a ermites, santuaris o llocs concrets de culte on es troben els sants, verges o patrons locals. Son aquests éssers als que se els reconeix una força o rellevància mística (en el sentit literal de força o poder ocult) que vol ser mobilitzat per posar-lo al servei de la activitat marítima que es vol desenvolupar, o també per agrair les seves intervencions en moments passats de perill, indefensa o accidents. És en aquest sentit, per exemple,  que s’han de interpretar els exvots, com a pràctiques màgic-religioses inserides en uns sistemes simbòlics d’abast general on les relacions dels humans amb la natura, en aquest cas el mar, es perceben mediatitzades per forces supra-humanes que els condicionen o les determinen.