El nou llenguatge bel·licista

A principis del S-XX l’organització interna dels governs reservaven al Ministeri de la Guerra els afers relacionats amb ella. Després, a aquesta instància se li va denominar Ministeri de l’Exercit. Posteriorment es va transmutar en Ministeri de Defensa, tal i com avui el coneixem. Ara ja es comença a parlar del possible Ministeri de Manteniment de la Pau, malgrat que correm el risc, desprès de les guerres que vivim, de aviat que tornem a denominar-lo Ministeri de la Guerra “Preventiva”.

Des de l'inici de la il·legal Guerra de Irak ja no es discuteix si Guerra SI o Guerra NO, si més no, de quines institucions i en quins termes s’ha de decidir la guerra, s’ha de legitimar, s’ha de justificar. També s’està debatent sobre quin tipus de guerra s’escau més a la situació provocada de facto pel nou (des)ordre internacional. Somàlia i Iran son nous exemples actuals.

En aquest context es on hauría de prendre molta rellevància el paper d’Europa, el seu futur, el nou ordre internacional, el nou concepte de guerra preventiva, el futur de la ONU, el compliment futur de les resolucions del Consell de Seguretat pendents (Sàhara, Israel, etc. etc.).

Quina Europa volem? Aquesta resposta ara l’hem de replantejar. no únicament a la llum del que fins ara hem tingut (Comissió, Euro, Parlament Europeu, etc,), sinó a la llum del que s’està configurant a partir de la segona guerra a l’Irak i en la situació actual a l'Iran, Liban, Somàlia, Palestina, Darfur, etc..

Per altre banda haurem de començar a meditar molt seriosament sobre tot el seguit d’argumentacions, justificacions i explicacions que s’estan fent sobre el caràcter inevitable de les neo-guerres. Avui dia ja s’ha abandonat l’acord de diplomàcia internacional pres pel president Wilson a principis del S-XX i que va ser la norma seguida per tota la diplomàcia internacional fins ara: la prohibició de la Diplomàcia Secreta. Avui, el referent per justificar la guerra s’està desplaçant vers l’ús de informacions facilitades -i/o inventades pels Serveis Secrets, i no pels diplomàtics ni per les institucions responsables de prendre acords polítics. Això simplement es carregar-se el Dret Internacional, les regles del joc existents fins ara, i suposa dir que estem sense un referent pel futur, el que ja es coneix com el Nou (Des)Ordre Internacional. Però també es quelcom semblant a la tecnocratització de la guerra i això es molt més perillós des del meu punt de vista, dons suposa que ja ens hem allunyat totalment de la dimensió moral front la guerra.

Avui sembla que s'actua la següent manera: primer es decideix fer la Guerra, després es busca amb quina legalitat internacional es justifica o explica aquesta decisió, i desprès ja veurem qui paga la factura. Sobre l'Afganistan, aquests dies l'OTAN -no ja els USA- està pidolant qui vol enviar soldats "per que no es converteixi en un Irak.

La posició dels USA front a tot això la podem llegir com una nova forma de Populisme, però ara es tracta d’un populisme global, de caire mesiànic-neoconservador, on els discursos (arguments) bèl·lics estan provocant un desplaçant de les decisions des de les institucions polítiques (Parlaments, etc.) a decisions unilaterals dels governs. Ja veurem si el "nou" Congrès dels USA pot aturar al president en la seva nova escalada bèlica. Per això Aznar va “passar” del Congrés, a més de "passar" de la opinió pública. La única possibilitat real de fre es la mobilització de la societat civil. Als USA sembla que comença alguna cosa en aquest sentit amb la manifestació de Washington d'aquests dies.
Per tot això és que els mitjans de comunicació s’estàn transformat en quelcom tan estratègic. La des-informació d'avui ens ha de fer pensar en els nous conceptes i les noves realitats relacionades amb les neo-guerres actuals.